BLOG
Veig teatre per feina, per curiositat i, sobretot, perquè encara m’agrada asseure’m en una butaca sense saber exactament què passarà quan s’apaguin els llums. Aquest BLOG és el meu quadern personal sobre espectacles, artistes i experiències culturals que m’han fet pensar, emocionar-me, incomodar-me, discutir o mirar l’escena d’una altra manera. Una mirada amb certa melancolia, curiositat i, sempre que es pot, una mica d’ironia. La mateixa mirada que apareix en altres espais del meu univers creatiu i que aquí s’asseu davant d’un escenari. No pretenc dictar sentències sobre què és bo o què és dolent. M’interessa molt més preguntar-me què proposa una obra, què provoca, què queda quan s’acaba i què m’emporto com a espectador. I, inevitablement, també hi apareix la mirada de qui programa: aquella que observa els llenguatges, els públics, els riscos, els contextos i tot allò que pot passar entre una proposta artística i les persones que la reben. Crítiques, impressions i pensaments després del teló.
Una mirada personal sobre allò que passa a escena i, de vegades, també sobre tot allò que passa quan ja n’hem sortit.
Espectacle exquisit!! RODÍN del @sergio_bernal90 combina tècnica clàssica, flamenc i un llenguatge molt híbrid, donant vida a imatges d’obres icòniques de Rodín. Amb una formació de corda, alguns percussionistes, una ballarina i ell com a gran solista, s’han guanyat el públic amb una combinació d’elegància i passió... Enhorabona companyia! 👏 @teatrevictoria
Al gener vaig assistir a l’estrena d’Una brillant imperfecció de la @ciaverocendoya i també volia deixar-vos la meva crònica per aquí... Una proposta inclusiva que transforma les diferents capacitats del cos en un espai de debat. El muntatge, d’una hora i quinze minuts de durada, es construeix des de la fragilitat, assumint i exposant la mirada sovint cruel que la societat projecta sobre els cossos amb discapacitat. Aquesta fissura emocional esdevé el motor creatiu de la peça, que incorpora moments còmics molt Calòrics (guiño, guiño). La proposta dialoga constantment entre la bellesa i la incomoditat, generant imatges delicades que interpel·len l’espectador a través de silencis absolutament necessaris. No busca complaure, i això, m'agrada.
